YTread Logo
YTread Logo

Versión Completa. Lecciones de vida de un espíritu indomable. Jane Goodall, primatóloga

Versión Completa. Lecciones de vida de un espíritu indomable. Jane Goodall, primatóloga
Hola, bon dia a tothom. Permeteu-me que comenci amb una salutaciĂł ximpanzĂ©. Que significa: “Soc jo, la

Jane

”. Soc la

Jane

Goodall

. I crec que el meu interĂšs pels animals va començar quan era molt petita. La meva primera experiĂšncia real d’observaciĂł del comportament dels animals, de com fer-ho i com no fer-ho, va tenir lloc quan tenia quatre anys i mig. La meva mare i jo ens allotjĂ vem en una granja al camp. Una granja de veritat. No una d’aquestes granges industrials on els animals viuen amuntegats en unes condicions terribles, sinĂł una granja de veritat, amb animals al camp. Era molt emocionant: vaques, porcs, cavalls, tots junts. A mi em van encarregar recollir els ous de les gallines. Les gallines anaven picotejant per la granja, perĂČ per pondre ous es posaven en uns galliners petits on passaven la nit. Eren aixĂ­ d’alts. Jo recollia els ous, perĂČ es veu que anava preguntant a tothom: “Si l’ou Ă©s aixĂ­ de gran, on tĂ© la gallina un forat aixĂ­ perquĂš en surti?”. No veia cap forat d’aquesta mida. I recordo clarament veure una gallina marrĂł que entrava en un dels galliners. I, segurament, vaig pensar: “Ara pondrĂ  un ou! És la meva oportunitat”. AixĂ­ que em vaig arrossegar darrere d’ella. Va ser un gran error, perquĂš va sortir corrent i cloquejant de l’ensurt. Amb quatre anys vaig pensar: “Ho he d’esbrinar. PerĂČ aquest lloc Ă©s perillĂłs per les gallines. Cap gallina pondrĂ  ous aquí”. Hi havia sis galliners. Em vaig ficar...
versi n completa lecciones de vida de un esp ritu indomable jane goodall primat loga
en un que estava buit i vaig esperar. I vaig esperar. I vaig esperar. I, per fi, en vaig obtenir la recompensa. Va entrar una gallina... Si tanco els ulls, puc veure com es va aixecar una mica sobre les potes, i va caure un ou sobre la palla. No sĂ© qui estava mĂ©s emocionada, jo o la gallina. BĂ©, jo estava molt emocionada. La meva mare, pobra, no sabia on era. Havia desaparegut durant quatre hores. InclĂșs va trucar a la policia. Tot i aixĂ­, quan va veure aquella nena tan emocionada corrent cap a casa, en lloc d’enutjar-se amb mi i dir-me: “Com t’atreveixes a anar-te’n sense dir-nos res?”, cosa que hauria acabat amb l'emociĂł, va seure i va escoltar la meva histĂČria meravellosa de com una gallina pon un ou. Us explico aquesta histĂČria per un motiu. Resulta que aquest Ă©s el naixement d’una petita cientĂ­fica. Ser curiosa, fer preguntes, no tenir la resposta correcta, proposar-te esbrinar-ho per tu mateixa, cometre un error, perĂČ no rendir-te i aprendre a ser pacient. Tots els elements hi eren, perĂČ una mare diferent podria haver acabat amb aquesta curiositat incipient, i potser no hauria fet allĂČ que he fet. Potser no estaria aquĂ­ asseguda. Hola, soc la Laura i estic encantada de compartir aquest moment amb vostĂš. M’agradaria preguntar-li com va començar tot el seu amor per la natura i, sobretot, el seu amor pels ximpanzĂ©s. La veritat Ă©s que vaig nĂ©ixer estimant els animals. No sĂ© d’on ha vingut. Molt petita encara, jo nomĂ©s volia estar amb...
versi n completa lecciones de vida de un esp ritu indomable jane goodall primat loga
animals, observar-los, ser a l’aire lliure. I vaig tenir una mare meravellosa que va fomentar el meu amor per ells. Quan era petita, a Anglaterra, fa tants anys... Ara tinc gairebĂ© 85 anys. Durant la meva infĂ ncia, no hi havia televisiĂł, no hi havia ordinadors. No podies cercar res a Google. AixĂ­ que aprenia, d’una banda, estant en contacte amb la natura, que Ă©s la millor manera d’aprendre. PerĂČ tambĂ© dels llibres. Jo era una apassionada dels llibres. La meva famĂ­lia tenia pocs diners. Ens trobĂ vem en plena Segona Guerra Mundial, i no ens podĂ­em permetre llibres nous. Els meus llibres eren de la biblioteca, perĂČ vaig trobar una petita botiga de llibres de segona mĂ  on passava hores. Estalviava els pocs penics que em donaven de paga, i una vegada, amb deu anys, vaig trobar un llibre petit que encara conservo. Tenia els diners justos per comprar-lo. Es titulava Tarzan dels micos. Em vaig enamorar perdudament d’aquest gloriĂłs home de la jungla. I quĂš va fer ell? Es va casar amb la

Jane

equivocada! Jo estava molt gelosa. Evidentment, sabia que en Tarzan no existia, perĂČ va ser quan vaig començar a somiar que de gran aniria a Àfrica per viure amb animals salvatges i escriuria llibres sobre ells. Tothom es reia de mi: “No tens diners, hi ha una guerra, Àfrica es troba molt lluny. Com diantre ho farĂ s? De tota manera, ets una noia. Les noies no fan aquesta mena de coses. Somia amb quelcom que puguis aconseguir”. PerĂČ la meva mare, no. Tornem altre cop...
versi n completa lecciones de vida de un esp ritu indomable jane goodall primat loga
a la meva mare meravellosa, que em va dir: “Si de debĂČ vols fer una cosa aixĂ­, haurĂ s de treballar de valent i aprofitar cada oportunitat, perĂČ no et rendeixis”. I, tal com sabeu, al final vaig aconseguir anar a Àfrica, una oportunitat increĂŻble. No vaig escollir estudiar els ximpanzĂ©s. Jo hauria estudiat el que fos. Fins conĂšixer el doctor Louis Leakey, famĂłs paleontĂČleg i antropĂČleg. Crec que el vaig impressionar per tot allĂČ que sabia dels llibres, tot i que acabava d’arribar d’Anglaterra. AixĂ­ que em va donar la increĂŻble oportunitat de viure i aprendre, no amb un animal qualsevol, sinĂł amb el que mĂ©s s’assembla a nosaltres. Quan hi vaig arribar per primera vegada, els ximpanzĂ©s em van mirar i van sortir corrent. PerĂČ, al final, m’hi vaig poder apropar. En quin moment va sorgir la meva passiĂł per treballar amb ximpanzĂ©s i per la seva conservaciĂł? Crec que va ser el dia que el primer ximpanzĂ© va deixar de tenir-me por. El vaig anomenar David Greybeard, que significa BarbagrĂ­s, perquĂš tenia una barba blanca preciosa. Jo l’anava seguint pel bosc. Havia passat gairebĂ© un any. Pensava que l’havia perdut, perĂČ el vaig trobar assegut mirant cap enrere, com si m’estiguĂ©s esperant. Potser ho estava fent. M’hi vaig asseure a prop. Hi havia una nou de palma per terra. La vaig agafar i l’hi vaig acostar amb la mĂ  oberta. Ell va girar la cara. Hi vaig acostar mĂ©s la mĂ . Aleshores, es va girar, em va mirar als ulls, va estirar el...
braç, va agafar la nou i la va llançar. Estava clar que no la volia. I, aleshores, em va estrĂšnyer els dits molt suaument. AixĂ­ Ă©s com els ximpanzĂ©s es tranquil·litzen mĂștuament. En aquell moment, ens vam comunicar d’una manera que precedeix el llenguatge humĂ . AmbdĂłs ens vam entendre perfectament l’un a l’altre. Jo sabia que ell no volia la nou, perĂČ ell comprenia que la meva intenciĂł era bona. Va ser un moment molt especial. Crec que va ser aleshores quan vaig decidir que havia de continuar aprenent tot allĂČ que poguĂ©s. Hola,

Jane

, soc l’Elena. És un plaer escoltar-te. Un fet que va marcar un abans i un desprĂ©s en la relaciĂł dels Ă©ssers humans i els animals va ser quan vostĂš va observar com un ximpanzĂ© usava una branca per obtenir aliment. Ens podria explicar aquell moment i quĂš va sentir en fer un descobriment tan important per la ciĂšncia moderna? BĂ©... El dia que vaig veure en David Greybeard... Altre cop ell. Jo estava caminant pel bosc. Encara no em podia apropar a ell, era al principi. PerĂČ l’observava amb prismĂ tics. Estava assegut sobre el cim d’un niu de termites. Vaig veure que estirava el braç per agafar un bri d’herba i el va ficar al termiter, va esperar un moment i el va treure a poc a poc i amb cura, i es va menjar les termites que hi havia enganxades. Es va menjar les termites soldat que estaven protegint el niu. Vaig veure que ho feia diverses vegades. DesprĂ©s agafava una branqueta amb fulles i, abans de poder-la fer...
servir d’eina, li va treure les fulles i les branques dels costats. Estava modificant un objecte. AixĂČ Ă©s propi de la fabricaciĂł d’eines. La veritat, no em va sorprendre especialment, perquĂš ja havia llegit alguna cosa sobre una colĂČnia de ximpanzĂ©s en captivitat que ja deixaven veure que eren molt intel·ligents. PerĂČ, alhora, grĂ cies a tot allĂČ que havia llegit i a les converses amb en Leakey, sabia que la ciĂšncia pensava que els humans, i nomĂ©s els humans, eren capaços d’utilitzar i fabricar eines. Era molt emocionant. Crec que ni se m’havia acudit que veuria quelcom aixĂ­. Especialment, tan aviat. No em vaig acabar de creure allĂČ que havia vist fins que vaig veure altres ximpanzĂ©s fent el mateix. Començava la temporada de la pesca de termites. AixĂ­ que vaig enviar un telegrama a en Louis Leakey. I ell em va respondre el segĂŒent: “Com que l’home es defineix per la seva capacitat d’utilitzar i crear eines, ara hem de redefinir l’home, redefinir les eines o considerar els ximpanzĂ©s com a humans”. Va ser un moment mĂ gic. No nomĂ©s per les repercussions a la ciĂšncia, encara que molts cientĂ­fics de l’ùpoca es van negar a creure que ho havia vist. Deien: “No ha anat a la uni

versi

tat, no tĂ© una titulaciĂł. Acaba d’arribar d’Anglaterra, per quĂš l’hem de creure?”. PerĂČ grĂ cies a aquesta observaciĂł, en Leakey va contactar amb la National Geographic Society dels EUA, i ells van accedir a continuar finançant la investigaciĂł....
PerquĂš, al principi, nomĂ©s tenĂ­em diners per sis mesos. I tambĂ© van enviar el fotĂČgraf i cineasta Hugo Van Lawick. GrĂ cies a les seves fotografies i a les seves pel·lĂ­cules, els cientĂ­fics van haver d’admetre que jo deia la veritat, perquĂš era allĂ , davant dels seus ulls. PerĂČ, tant si s’ho van creure com si no, uns quants cientĂ­fics van dir: “Els ho deu haver ensenyat ella”. AixĂČ hauria estat molt intel·ligent, ja que aleshores encara fugien de mi. PerĂČ va ser quelcom molt especial i va canviar el curs de tot l’estudi. Estic encantada i molt agraĂŻda de poder parlar amb vostĂš. Des de ben petita, sento una estima molt especial pels animals. En l’actualitat, comparteixo la meva

vida

amb una gosseta, ja molt gran i cega, que es diu Cuba, per qui sento una devociĂł especial. QuĂš opina vostĂš sobre si els animals senten emocions? Moltes grĂ cies. És una pregunta molt bona. Havia estat a Gombe estudiant i aprenent dels ximpanzĂ©s durant dos anys, quan el doctor Leakey em va dir que no sempre hi seria per aconseguir diners, que hauria de buscar diners jo, i que per fer-ho, necessitava una titulaciĂł. Jo no havia anat mai a la uni

versi

tat, perĂČ em va dir: “No podem perdre temps amb una llicenciatura, aixĂ­ que t’he trobat una plaça a la Uni

versi

tat de Cambridge perquù facis directament un doctorat en Etologia”. Jo ni tan sols sabia quù era l’etologia. Significa “l’estudi del comportament”. Als científics els agrada inventar-se...
paraules que els facin sentir importants. En qualsevol cas, quan vaig arribar a Cambridge, jo estava molt nerviosa. Sobretot pels professors. Imagineu-vos com em vaig sentir quan van dir que ho havia fet tot malament: no havia de posar noms als ximpanzĂ©s perquĂš no era cientĂ­fic, havien de tenir nĂșmeros. No podia dir que tenien personalitats. No podia dir que tenien ments capaces de resoldre problemes. Òbviament, no podia dir que tenien emocions. AixĂČ era el sĂșmmum de l’antropomorfisme: atribuir qualitats humanes a animals no humans. BĂ©, aquells professors tan savis podien dir el que volguessin. PerĂČ quan era una nena, vaig tenir un professor extraordinari que em va ensenyar que, encara que ells sabien molt, en aquest tema, ells s’equivocaven. I aquell professor va ser el meu gos, en Rusty. El cert Ă©s que Ă©s totalment impossible compartir la

vida

amb qualsevol animal, com un gos, un gat, un porc, un ocell, una vaca, un conill, i no adonar-te que els animals tenen personalitat. Ho deus saber per la teva gossa. Els animals pensen. Alguns, Ă©s clar, tenen uns cervells mĂ©s grans que d’altres. PerĂČ Ă©s clar que tenen emocions. I tenen sentiments. I poden sentir por, dolor i tristesa. I va costar bastant, perĂČ avui dia, si fas un doctorat, estudies les emocions dels animals. A mĂ©s, quan treballes amb animals, Ă©s molt obvi que tenen emocions. La gent sol dir: “BĂ©, perĂČ segur que no tenen sentit de l’humor”. El millor exemple que tinc de sentit de...
l’humor Ă©s el goril·la Koko, a qui van ensenyar la llengua de signes que fan servir les persones sordes. I, en aquesta ocasiĂł, li havien ensenyat tots els colors: el vermell, el verd, el blau, el groc, el daurat... I a una noia jove, que era nova a l’estudi, li van demanar que distraguĂ©s la Koko mentre li preparaven el sopar. I ella va pensar: “Li farĂ© unes preguntes”. Va agafar diversos objectes i li va començar a preguntar: “De quin color Ă©s aixĂČ?”. “És marrĂł daurat”. “De quin color Ă©s aixĂČ?”. “És negre”. “De quin color...?”. BĂ©, els diferents colors. La Koko anava donant les respostes correctes. Aleshores, va agafar un drap blanc. “De quin color Ă©s aixĂČ?”. I la Koko va fer el signe del vermell. “Koko, perĂČ si aquest te’l saps”. “Vermell”. I li diu: “Koko, si no em dius de quin color Ă©s aixĂČ, no tindrĂ s suc de poma per sopar”. I la Koko estira el braç, agafa el drap blanc i, amb molt de compte, agafa un borrissol vermell minĂșscul i li diu... AixĂČ n’és nomĂ©s un exemple de molts, perĂČ Ă©s molt il·lustratiu. Hola,

Jane

. Em dic MarĂ­a. Encara hi ha gent que considera que els Ășnics Ă©ssers intel·ligents a la Terra som els Ă©ssers humans. Li voldria preguntar quĂš n’opina. I li voldria preguntar tambĂ© si considera que podem parlar d’intel·ligĂšncia de la natura i intel·ligĂšncia dels animals. GrĂ cies. Per mi, Ă©s molt obvi que els ximpanzĂ©s sĂłn molt intel·ligents. No nomĂ©s fan servir petites...
branques per pescar termites, fan servir pals llargs i llisos als quals els treuen l’escorça per atrapar unes formigues molt agressives que mosseguen. Fiquen la branca al forat del formiguer, rĂ pidament la treuen amb un munt de formigues i se les posen a la boca. NomĂ©s s’hi poden quedar un minut abans d’haver de sortir corrent. En algunes parts d’Àfrica, fan servir pedres per obrir nous. A la natura fan servir moltes eines diferents. És molt obvi que sĂłn intel·ligents. Sabem per estudis en captivitat que els ximpanzĂ©s i tots els grans simis poden aprendre llengua de signes. PerĂČ no nomĂ©s els grans simis. Hi ha altres

primat

s, com el mico caputxĂ­ de Sud-amĂšrica, que tambĂ© obren nous amb pedres. PerĂČ ara en sabem molt, d’intel·ligĂšncia animal. Sabem que els elefants sĂłn molt intel·ligents. I els lleons. Tots els animals socials sĂłn molt intel·ligents. PerĂČ aixĂČ no Ă©s tot. Durant molt de temps, els cientĂ­fics deien: “No creiem els amos dels lloros que diuen que els seus lloros entenen algunes paraules, perquĂš el cervell de les aus tĂ© una estructura diferent, aixĂ­ que no Ă©s possible que tinguin aquest tipus d’intel·ligĂšncia”. De fet, les primeres aus que van desafiar aquesta creença van ser uns corbs. Dos corbs als quals estaven estudiant a Oxford. El que havien de fer era posar filferro amb un ganxo en un extrem per un tub i treure’n un cacauet amb el ganxo. Per ells era fĂ cil. PerĂČ un dia, per un error, se’ls va trencar el...
ganxo. I, frustrats, hi donaven cops amb el filferro. Aleshores, un dels corbs, amb el bec i una pota, va fer un ganxo a l’extrem del filferro i va treure el cacauet. Ho va fer diverses vegades. Els cientĂ­fics van dir: “AixĂČ ho ha fet per accident”. PerĂČ desprĂ©s ho va tornar a fer. Doncs alguns cientĂ­fics seguien sense voler-s’ho creure. Deien: “NomĂ©s ho fa un dels corbs. Es tracta d’un corb peculiar. Per quĂš nomĂ©s ho fa un?”. Qui ho feia era la femella, i cada vegada que treia el cacauet, el mascle l’hi treia. La moralitat Ă©s: Tenint una esposa, no calen eines. DesprĂ©s vaig conĂšixer un lloro anomenat N’kisi. No haurĂ­em de tenir lloros de mascotes. PerĂČ una dona va adoptar l’N’kisi quan tenia tres mesos. Havia nascut en captivitat, i ella sempre havia volgut un lloro. Ella era joiera, no cientĂ­fica. I se li va acudir que quan tens un bebĂš, no agafes un got i dius: “Got”, i quan el bebĂš per fi diu “got”, li dones un premi, sinĂł que li parles i prou. AixĂ­ que es va posar a parlar a l’N’kisi. Ara tĂ© deu anys i tĂ© un vocabulari de 1.700 paraules. I una paraula no compta com a part del seu vocabulari fins que l’ha dita almenys dues vegades en el context adequat i de manera espontĂ nia. Per posar-vos un exemple de l’N’kisi, de quan el vaig conĂšixer. Vaig anar al seu pis, que Ă©s molt petit. GairebĂ© tot estĂ  ocupat per una gĂ bia enorme. PerĂČ no passa gaire temps engabiat. Li agrada posar-s’hi damunt i poder volar....
Vaig mirar amunt, cap aquell petit lloro gris africà posat sobre la seva gàbia. Em sentia una mica ximple. Vaig mirar amunt i li vaig dir: “Hola, N’kisi. M’han parlat molt de tu”. I ell em va mirar. És clar, la seva ama, la seva companya, l’Amy, li havia parlat sobre mi i li havia ensenyat fotos. Ell em va mirar i em va dir: “És la

Jane

. Porta un ximpanzĂ©?”. Va ser increĂŻble. La meva histĂČria preferida de l’N’kisi Ă©s quan l’Amy va rescatar una iguana, un llangardaix enorme, d’una botiga d’animals, que va acabar morint. L’Amy Ă©s molt emocional i molt espi

ritu

al. Va posar la iguana morta a terra, en una caixa, perquĂš l’anava a enterrar. Va encendre unes espelmes i va cremar encens d'herba dolça. I es va posar a plorar. Aleshores, l’N’kisi va anar a veure quĂš passava. Quan l’N’kisi era petit, tenia un munt de joguines amb piles. Li agradava perseguir cotxes petits per terra i aquest tipus de coses. I es queda mirant a veure quĂš passa i diu: “Canvia-li les piles”. En fi... Ara sabem que les aus sĂłn molt intel·ligents. PerĂČ tambĂ© he portat aquestes personetes. Les vaques viuen amuntegades a granges industrials horribles. PerĂČ si coneixes una vaca que viu en llibertat, sĂłn molt emocionals, formen llaços molt forts amb les seves cries. Els porcs. Hi ha porcs que sĂłn mĂ©s intel·ligents que alguns gossos. I, tot i aixĂ­, se’ls tracta com si fossin coses. Us demanarĂ© a tots que, desprĂ©s d’aixĂČ, cerqueu a Google no...
a Picasso l’artista, sinĂł a Pigcasso, i veureu quĂš hi trobeu. Ara tambĂ© hi ha molt d’interĂšs a estudiar la intel·ligĂšncia del pop. Que ni tan sols tĂ© un cervell normal, nomĂ©s tĂ© un sistema nerviĂłs central. Si cerqueu a Google “pop intel·ligent”, trobareu coses increĂŻbles. Ara inclĂșs han ensenyat als borinots a empentar una bola petita i, si la fiquen per un forat, obtenen una recompensa de nĂšctar. AixĂČ ja Ă©s increĂŻble per si mateix. PerĂČ altres borinots als quals no se’ls ha ensenyat aixĂČ, poden aprendre a fer el mateix tan sols mirant els borinots que ho saben fer. Queda molt clar que no som els Ășnics Ă©ssers intel·ligents del planeta. PerĂČ tan intel·ligents som? Jo crec que la diferĂšncia principal entre nosaltres i la resta d’animals Ă©s el gran desenvolupament del nostre intel·lecte, del cervell. BĂ©, sabeu que hem creat coets capaços d’arribar fins a Mart i de deixar anar un petit robot que volta pel planeta vermell per fer fotos. Hem vist les fotos i, tot i que abans pensĂ vem que hi podia haver

vida

tal com la coneixem en aquest planeta, ens hem adonat que no. Si heu vist les fotos, no ve de gust viure-hi. No Ă©s estrany que la criatura mĂ©s intel·ligent que ha caminat sobre la faç de la Terra estigui destruint la seva Ășnica llar? Tenim intel·lecte, perĂČ en realitat no som tan intel·ligents. Hem perdut la saviesa. Prenem decisions tot basant-nos en: “Com m’ajuda aixĂČ a mi, a la meva famĂ­lia, ara, a la propera junta...
d’accionistes, a la propera campanya polĂ­tica meva?”. I no pensem com les nostres decisions afectaran les generacions futures. Em sembla que hi ha una desconnexiĂł entre aquest cervell tan llest i l’amor i la compassiĂł, el cor humĂ . I estic convençuda que nomĂ©s podem assolir el nostre potencial humĂ  quan el cap i el cos estan en harmonia. Em dic Rafa Guerrero. Soc psicĂČleg i estic molt implicat en temes educatius. Per aixĂČ m’agradaria preguntar-li quina Ă©s la visiĂł que tĂ© vostĂš sobre l’educaciĂł actual i com l’educaciĂł l’ha influĂŻda en la seva magnĂ­fica carrera. Moltes grĂ cies. Quan era petita m’encantava aprendre. PerĂČ allĂČ que mĂ©s m’agradava era aprendre a travĂ©s de l’experiĂšncia. Amb tot, gaudia aprenent dels llibres. No gaudia prĂČpiament de l’escola, perquĂš jo volia ser a la natura. PerĂČ, alhora, em fascinava aprendre biologia, m’encantava la histĂČria i m’encantava la llengua. Sempre m’ha agradat molt escriure. PerĂČ crec que ho vaig aprendre gairebĂ© tot per mi mateixa. Quan era molt petita, la meva Ă via em va regalar un llibre titulat: The miracle of life. El miracle de la

vida

. Just ara l’han reeditat. T’ho explica tot sobre els diferents animals. No Ă©s per nens. Explica per quĂš serveixen les llengĂŒes, com Ă©s la llengua llarga i flexible de l’os formiguer. Per quĂš serveixen tots els tipus d’extremitats. Com els braços es poden convertir en ales. De fet, just aquest matĂ­ pensava com d’interessant...
seria dissenyar l’anatomia d’un Ă ngel, amb braços i altres. És clar que no podria ser. PerĂČ bĂ©... M’encantava aprendre d’aquest llibre. Feia dibuixos i tot. L’educaciĂł ha estat molt important a la meva

vida

. AllĂČ que he aprĂšs ha estat per mi mateixa, a travĂ©s de l’observaciĂł i llegint llibres. Sempre m’ha agradat llegir. Hi ha un altre aspecte de l’educaciĂł important a la meva

vida

: quan vaig entrar a la uni

versi

tat. Tal com deia abans, els professors em van dir que ho havia fet tot malament i que els animals no tenien emocions ni ment, i coses aixĂ­. PerĂČ vaig tenir la sort de tenir un supervisor fantĂ stic. Es tractava del professor Robert Hinde. Un dels etĂČlegs mĂ©s importants d’Europa. Al principi era el meu crĂ­tic mĂ©s sever. PerĂČ desprĂ©s va venir a Gombe, va veure els ximpanzĂ©s i es va adonar que jo tenia raĂł. Vaig tenir molta sort de coneixe’l perquĂš em va ensenyar com expressar idees revolucionĂ ries sobre el comportament animal de manera que els meus col·legues cientĂ­fics no em poguessin destrossar. Per exemple, li vaig donar un text que havia escrit jo per la meva tesi sobre la famĂ­lia de la Flo, la seva filla Fifi i el nounat Flint. La Fifi no s’allunyava mai de la seva mare i, si algun jove s’hi apropava, els espantava. Jo deia que la Fifi estava gelosa. En Robert Heinde em va dir: “No pots dir que estĂ  gelosa perquĂš no ho pots demostrar”. I jo li vaig dir: “No ho puc demostrar, perĂČ n’estic segura....
Aleshores, quĂš dic?”. I em va respondre: “Et recomano que diguis: ‘La Fifi es comportava de manera que si fos una nena humana, dirĂ­em que estĂ  gelosa’. AixĂ­ no et podran dir res”. Ho he explicat a molts estudiants. AllĂČ que mĂ©s em va agradar va ser aprendre a pensar i escriure d’una manera cientĂ­fica, amb lĂČgica. PerĂČ allĂČ amb quĂš no vaig estar d’acord mai Ă©s que per ser un bon cientĂ­fic s’ha de ser objectiu i no pots sentir empatia pels subjectes. AixĂČ Ă©s totalment fals. El fet que la ciĂšncia fos tan freda i que ens obliguĂ©s a no tenir empatia... Jo crec que per aixĂČ a moltes noies no els agradava la ciĂšncia. Per descomptat, aixĂČ Ă©s totalment fals. Hi ha una gravaciĂł on estic observant una ximpanzĂ© amb una cria que s’havia trencat un braç. Ella no comprenia per quĂš la seva filla plorava, i no deixava de bressar-la, cosa que feia que plorĂ©s mĂ©s fort. Era molt trist. Sobretot perquĂš la petita es deia

Jane

. I va acabar morint. PerĂČ si escolteu la gravaciĂł que vaig fer aleshores, em cauen les llĂ grimes, perĂČ cada minut Ă©s una observaciĂł objectiva d’allĂČ que estĂ  passant. AixĂČ demostra que no cal. De fet, l’empatia Ă©s molt important quan estudies els animals. PerquĂš sents empatia i penses: “Crec que es comporta aixĂ­ perquĂš sent rĂ bia”, o estĂ  trist, o el que sigui. I aixĂČ et proporciona una base a partir de la qual pots utilitzar el mĂštode cientĂ­fic per saber si tens raĂł o no. Hi ha una imatge que hem vist...
milions de vegades. I jo, per mĂ©s que la miro, em segueixo emocionant. M’agradaria que ens parlĂ©s de la ximpanzĂ© Wounda. QuĂš va sentir quan la va abraçar? GrĂ cies per la pregunta. Abans de respondre-la, mirarem el vĂ­deo. Aquest Ă©s un moment molt especial per mi. El Centre de RehabilitaciĂł de XimpanzĂ©s de l’Institut

Jane

Goodall

a Tchimpounga, a la RepĂșblica del Congo, durant anys ha estat tenint cura de les cries de mares assassinades principalment pel comerç il·legal de carn de selva. Molts ximpanzĂ©s ja s’han fet adults. No fa gaire temps, vam adquirir tres illes grans amb selva al bonic riu Kouilou, on podem alliberar els ximpanzĂ©s del nostre centre de rescat, que es troba desbordat. AquĂ­ dins hi ha la Wounda, que va ser a punt de morir, perĂČ que grĂ cies a la Rebeca, va tornar a la

vida

, i ara estĂ  a punt d’entrar en aquest paradĂ­s. Ella Ă©s la ximpanzĂ© nĂșmero 15 que recupera la llibertat, i esperem poder alliberar-ne 60 en aquestes illes. Avui Ă©s la primera vegada que em trobo amb la Wounda. Em vaig comunicar amb ella a l’embarcaciĂł per tranquil·litzar-la. Es deu haver preguntat quĂš passava. NingĂș podia preveure com reaccionaria quan s’obrĂ­s la gĂ bia de transport. Va ser un moment molt emotiu, una de les coses mĂ©s increĂŻbles que m’han passat. La calidesa de la seva abraçada Ă©s una cosa que no oblidarĂ© mai. Per la Wounda i els altres ximpanzĂ©s que hi volem portar, aquestes illes seran una llar fantĂ stica a la selva, on...
estaran ben cuidats i fora de perill. Ara que ja heu vist el vĂ­deo, suposo que us podreu imaginar com em vaig sentir. De fet, us he estat observant, perquĂš conec molt bĂ© el vĂ­deo i nomĂ©s l’he d’escoltar per recordar allĂČ que vaig sentir, i he vist moltes llĂ grimes. Passa el mateix sempre que mirem el vĂ­deo. En aquell moment, tots estĂ vem plorant. Un dels cuidadors africans va dir: “Em pregunto com sabia ella que tu eres la responsable de tornar-li la llibertat”. És clar que no ho sabia. PerĂČ va ser una cosa que encara no comprenc. Havia d’haver anat cap a la Rebeca, que li havia salvat la

vida

dos cops. L’havia d’abraçar a ella. PerĂČ encara que la Rebeca s’hi va apropar per abraçar-la, va venir a mi. No sĂ© si us n’heu adonat al vĂ­deo, perĂČ estĂ  mirant cap a totes bandes fins que es gira i, aleshores, ve cap a mi. És una abraçada molt mĂ©s llarga que de costum. Segurament, no ho heu vist, perĂČ em fa un petĂł al braç. Ho heu vist? Va ser sorprenent. Va ser un dels moments que m’animen, amb gairebĂ© 85 anys, a continuar viatjant pel mĂłn 300 dies a l’any. I tot va començar amb en David Greybeard estrenyent-me els dits suaument. Aquests sĂłn els moments que em renoven les energies. Hola,

Jane

, em dic Miguel. Com a tu, m’agraden els animals. Tinc un grup de “Raíces y Brotes” que es diu Feliznos. Consisteix en el fet que els meus amics i jo, i el meu germà, tenim cura d’uns gats del parc. Els baixo menjar i, com que fa fred,...
els baixo unes cases de cartró. Els gats són molt feliços amb mi. I un dia, quan tornava de l’escola, l’escombriaire estava trencant les cases i llençant el menjar. Jo em vaig posar a plorar i vaig preguntar a la mare quù hi podia fer. I em va dir que escrivís un mail a la

Jane

Goodall

. Jo l’hi vaig escriure i em va contestar. Em va dir que era un miniheroi i que busquĂ©s associacions. I vaig trobar un grup, “Dejando Huella”. Ells baixen cada dia, perquĂš jo no puc baixar cada dia. Els esterilitzen, els netegen els ulls, els vacunen... I ara els gats estan protegits per l’Ajuntament grĂ cies a “Dejando Huella” i a mi. Com a mi, de segur que a moltes persones els has canviat la

vida

. Ens podries explicar alguna altra histĂČria d’algĂș a qui hagis canviat la

vida

? Saps quĂš? Aquesta pregunta, aixĂČ que acabes d’explicar, Ă©s una raĂł mĂ©s per la qual sĂ© que estic fent allĂČ correcte. Per mi Ă©s molt inspirador escoltar el que acabes d’explicar. Hi ha molts joves com tu arreu del mĂłn. El programa que jo vaig crear l’any 1991 anomenat “RaĂ­ces y Brotes”, que tu coneixes i del qual formes part, va començar amb 12 alumnes d’institut a TanzĂ nia. I ara hi ha fins i tot nens de preescolar. De preescolar no tants, perĂČ sĂ­ que n’hi ha molts des de la llar d'infants, i s’estĂ©n fins a la uni

versi

tat. És a gairebĂ© 80 paĂŻsos. Hi ha al voltant de 150.000 grups actius. TambĂ© hi ha gent gran que ha passat per “RaĂ­ces y Brotes” a...
l’escola i a la uni

versi

tat i hi han continuat a la seva

vida

adulta. AixĂ­ que... Jo sĂ© que aquest programa, que Ă©s el programa humanitari i educatiu de l’Institut

Jane

Goodall

, canvia vides. I, com saps, els nostres projectes tenen tres objectius: ajudar la gent, ajudar els animals i ajudar el medi ambient. I, per exemple, ara conec persones d’arreu del mĂłn que venen i em diuen que ser a “RaĂ­ces y Brotes” ha estat una part molt important de les seves vides i que ha canviat la seva manera de pensar. Fa poc vaig ser a la Xina, on vaig conĂšixer diverses persones que se’m van apropar per dir-me: “Estimo els animals perquĂš vaig ser al teu programa de ‘RaĂ­ces y Brotes’ a primĂ ria”. “Estimo i em preocupo pel medi ambient perquĂš vaig ser al teu programa de ‘RaĂ­ces y Brotes’ a secundĂ ria”. I aixĂČ em passa arreu del mĂłn. I desprĂ©s de gairebĂ© totes les xerrades, algĂș se m’apropa i em diu: “Has canviat la meva manera de pensar”. Fa tan sols dos dies, aquĂ­ a Espanya, algĂș se’m va apropar desprĂ©s d’una xerrada i em va dir: “M’has convençut. No tornarĂ© a menjar carn”. I la raĂł que la va dur a dir aixĂČ, i a molta altra gent, Ă©s que els vaig parlar del fet que, a causa que hi ha tanta gent que menja carn arreu del mĂłn, hi ha molts animals amuntegats a granges industrials horribles. No nomĂ©s Ă©s tremendament cruel, sinĂł que, per cultivar el gra per alimentar-los, es destrueix el medi ambient. Es fan servir molts...
combustibles fĂČssils per dur el gra fins als animals, i els animals als escorxadors, i la carn a les taules. TambĂ© es malgasta aigua quan es transformen les proteĂŻnes vegetals en proteĂŻnes animals. A mĂ©s, quan el menjar entra per aquĂ­, desprĂ©s surt gas per l’altra banda. I les vaques tambĂ© eructen. Deixen anar gas metĂ , que, junt amb el diĂČxid de carboni, Ă©s un dels gasos d’efecte d'hivernacle mĂ©s freqĂŒents que hi ha a l’atmosfera. Atrapen la calor del sol, cosa que provoca els canvis climĂ tics arreu del mĂłn. Les tempestes sĂłn cada cop pitjors i mĂ©s freqĂŒents, aixĂ­ com les inundacions i les sequeres. Jo he vist el gel desfent-se a l’Àrtic. S’estava desfent en una Ăšpoca en quĂš hauria d’estar totalment glaçat. He conegut persones que han hagut d’abandonar les seves illes natals per la pujada del nivell del mar. El canvi climĂ tic Ă©s molt real. I la ramaderia contribueix enormement al canvi climĂ tic. Com a apunt final, dirĂ© que cal administrar antibiĂČtics als animals per mantenir-los vius, aixĂ­ que les bactĂšries s’estan fent resistents, fins al punt que pots morir d’una esgarrinxada al dit. AixĂ­ que, en el meu cas, em vaig fer vegetariana per la crueltat. No us desitjo que veieu quĂš hi ha en una d’aquestes granges industrials, perquĂš jo no vaig poder dormir durant setmanes. I vosaltres tampoc podrĂ­eu perquĂš estimeu els animals igual que jo. I quan me’n vaig assabentar... No ho vaig saber fins que no vaig tornar...
d’Àfrica. Aquestes granges industrials no existien quan tenia 20 anys. I la vegada segĂŒent que vaig veure carn al plat, vaig pensar: “AixĂČ simbolitza la por, el dolor i la mort. No m’ho vull menjar”. Segur que tots us sentireu igual quan comprenguem els animals. El que tu fas amb els gats Ă©s nomĂ©s un exemple de com els joves... Quan els pares els encoratgen, de la mateixa mare que la meva mare encoratjava el meu amor pels animals, aleshores sorgeix una manera nova de veure aquests Ă©ssers tan meravellosos amb qui compartim el planeta. Aprenem molt d’ells. Segur que tu has aprĂšs molt dels gats. Les rates, per exemple, sĂłn extremadament intel·ligents. A les rates gegants del bosc se’ls ensenya a detectar mines de terra. Rasquen per marcar el lloc on oloren una mina perquĂš l’equip de desactivaciĂł de mines vagi a desactivar-les. Tu ets un exemple d’un jove que no nomĂ©s estima els animals, sinĂł que hi fa alguna cosa. Tens molta sort que els teus pares et donin suport, com ho van fer els meus. Per aixĂČ la teva Ă©s una de les histĂČries que m’animen a continuar. AixĂ­ que per quĂš no vens i em fas una abraçada? GrĂ cies. Tu inspires els altres a imitar-te, a copiar el teu amor pels animals. Per sort, als nens us agraden animals diferents. I, com que hi ha milers de “RaĂ­ces y Brotes” arreu del mĂłn, ajudeu molts tipus d’animals i de maneres diferents. GrĂ cies. Hola,

Jane

, estic molt emocionat, encantat d’escoltar les histĂČries que ens...
explica. És una narradora d’histĂČries meravellosa. I tindria dues preguntes. En tindria moltes, perĂČ... Quina importĂ ncia li dona vostĂš a explicar bĂ© una histĂČria? I quin consell donaria als nens, als adolescents, que vulguin explicar grans histĂČries? GrĂ cies. BĂ©, podrĂ­em dir que m’encanta explicar histĂČries. Potser sigui, d’una banda, perquĂš vaig crĂ©ixer sense televisiĂł. Amb els llibres pots fer servir la imaginaciĂł d’una manera diferent que no Ă©s possible si mires aquella histĂČria a la televisiĂł. Potser tambĂ© Ă©s perquĂš tinc sang gal·lesa. Els gal·lesos sĂłn uns narradors d’histĂČries formidables. A la meva famĂ­lia ens encantava explicar histĂČries. Jo crec que per explicar bĂ© una histĂČria l’has de sentir. T’ha de sortir del cor. No s'hi val a llegir la histĂČria d’un llibre, memoritzar-la i desprĂ©s repetir-la. Hi ha d’haver una connexiĂł personal amb la histĂČria perquĂš es converteixi en realitat. La gent em sol preguntar: “Si coneixes algĂș que pensa d’una manera molt diferent a tu, com fas que canviĂŻ d’opiniĂł?”. Òbviament, no sempre pots fer que les persones canviĂŻn d’opiniĂł. PerĂČ jo crec que si vols canviar l’opiniĂł d’algĂș en relaciĂł a la seva actitud vers els animals, per exemple, no serveix de res discutir-hi. PerquĂš si discuteixes, de seguida deixen d’escoltar-te, i cada cop que parles, pensen: “Com puc refutar el seu argument?”. Cal arribar al seu cor. I l’Ășnica manera que conec...
d’arribar als cors Ă©s explicant histĂČries. Jo he vist l’efecte que tenen sobre les persones. Us en posarĂ© un exemple. PerquĂš no sempre Ă©s obvi que has arribat al cor d’algĂș. Jo havia d’anar sempre des de Londres a l’aeroport de Heathrow. Estava molt cansada, eren les cinc de la matinada i volia fer una becaina al taxi. PerĂČ semblava que algĂș havia dit al taxista a quĂš em dedicava. I em va dir: “Vosaltres estimeu molt els animals, perĂČ les persones us sĂłn igual. Sou com la meva germana, que Ă©s voluntĂ ria en un refugi d’animals. Jo no tinc temps per aixĂČ. A les tardes quan vaig al bar sempre comentem que estimar tant els animals Ă©s una bajanada mentre hi ha tantes persones que necessiten ajuda”. I jo vaig pensar: “Mare meva, no puc permetre que digui aixĂČ”. Em vaig posar al seient de darrere del conductor i vaig estar parlant amb ell per la mampara fins arribar a l’aeroport. Li vaig parlar sobre els ximpanzĂ©s, li vaig explicar histĂČries, li vaig parlar sobre en Rusty i altres gossos que he conegut, li vaig parlar sobre com els gossos ajuden la gent amb problemes i sobre la connexiĂł que podem establir amb diferents animals. I en arribar a l’aeroport... No semblava que li haguĂ©s afectat gens. Vam arribar a l’aeroport i ell no tenia canvi. M’havia de tornar deu lliures i li vaig dir: “BĂ©, dona-ho a la teva germana per la feina de voluntĂ ria que fa al refugi d’animals”. No vaig creure que ho faria, perĂČ en fi. PerĂČ tres...
setmanes desprĂ©s d’haver tornat, vaig rebre una carta de la seva germana que deia: “Et vull donar les grĂ cies per la donaciĂł que has fet. PerĂČ, el mĂ©s important, quĂš has fet amb el meu germĂ ? Ha vingut tres vegades a ajudar-me al refugi”. AixĂČ demostra el poder d’explicar histĂČries per arribar al cor. Si haguĂ©s discutit amb ell, no hauria servit de res. Jo vaig estar lluitant perquĂš deixessin de fer servir ximpanzĂ©s a la investigaciĂł mĂšdica. Els tenien a gĂ bies de metre i mig per metre i mig. No servia de res discutir amb els cientĂ­fics que duien a terme la investigaciĂł. AllĂČ que vaig fer va ser parlar-los dels ximpanzĂ©s de Gombe i de com vivien, dels llaços familiars que els unien, de les hores que passaven empolainant-se en pau i dels llits de fulles suaus que es feien als arbres, i els en vaig ensenyar vĂ­deos. I, mica en mica, vam aconseguir millorar-ne les condicions. Ja no serien a gĂ bies de metre i mig per metre i mig, els en van posar unes de mĂ©s grans. I, finalment, els mĂ©s de 400 ximpanzĂ©s que es feien servir per la investigaciĂł mĂšdica als Estats Units van ser alliberats i duts a refugis. A vegades tarda un temps. No sempre aconsegueixes canviar l’opiniĂł d’algĂș a l'instant. PerĂČ sempre val la pena prendre’s la molĂšstia d’explicar histĂČries en comptes de discutir de manera agressiva. Com s’han d’explicar les histĂČries? Les has de sentir al cor, les has de viure, has de ser allĂ  en aquell moment. Hola,

Jane

, em...
dic Cristina i estic encantadĂ­ssima de ser aquĂ­ i coneixe’t, perquĂš a mi m’encantaria fer tota la feina que vas fer tu. PerĂČ, ĂČbviament, no puc. PerĂČ quan tu la vas fer, aquesta feina estava pensada... Es creia que era per fer-la els homes, no les dones. Aleshores, com creus que...? Quin creus que Ă©s el rol de les dones al mĂłn? I quĂš diries a una nena que vol ser cientĂ­fica, per exemple, jo? En primer lloc, quan vaig començar a treballar amb els ximpanzĂ©s, ningĂș ho havia fet abans. No Ă©s que fos cosa d’homes, Ă©s que no era cosa de ningĂș. Jo vaig tenir molta sort perquĂš en Louis Leakey, qui em va demanar que anĂ©s a estudiar els ximpanzĂ©s, creia que les dones eren millors observadores. I potser Ă©s aixĂ­. Si pensem en el paper de la dona a l’evoluciĂł, a quĂš es dedicava la dona? La dona es dedicava a cuidar els nens i a cuidar els homes que sortien a caçar i desprĂ©s tornaven cansats, i els feien el menjar. Aleshores, com que la dona era responsable dels nens i de mantenir la pau a la famĂ­lia, havia de tenir qualitats com la paciĂšncia, havia de ser capaç d’entendre el seu nadĂł abans que aprenguĂ©s a parlar. I havia d’estar molt atenta a l’estat d’ànim dels membres de la famĂ­lia. PerquĂš si l’avi estĂ  de mal humor, millor que el nen no se li apropi fins que se li passi per evitar conflictes. De manera que Ă©s possible que tinguem avantatge des d’un punt de vista evolutiu. No ho puc assegurar. PerĂČ, en qualsevol cas, jo crec que la...
ciĂšncia estĂ  canviant. Ara les dones entren a camps de la ciĂšncia on no entraven abans. En tinc constĂ ncia. A vegades sembla que estigui presumint, perĂČ Ă©s que centenars, literalment centenars, de dones joves m’han escrit o m’han dit: “Faig ciĂšncia grĂ cies a tu”. MajoritĂ riament sĂłn als camps de la conservaciĂł i del comportament animal. PerĂČ l’altre dia en vaig conĂšixer una que era quĂ­mica que em va dir: “GrĂ cies al fet que tu entressis al mĂłn cientĂ­fic, que es trobava dominat pels homes, jo vaig sentir que tambĂ© ho podia fer”. Quan conec dones joves que tenen moltes ganes d’introduir-se a la ciĂšncia, perĂČ potser les seves famĂ­lies no volen que ho facin, nomĂ©s els dic allĂČ que em deia la meva mare: “Si realment ho vols fer, haurĂ s de treballar de valent. Potser mĂ©s que els teus companys, no ho sĂ©. HaurĂ s de treure bones notes als exĂ mens. En general, les dones tenen molt d’ùxit en aquests camps. No et rendeixis”. Tant de bo la meva mare fos viva perquĂš poguĂ©s veure quanta gent ha vingut i m’ha dit: “

Jane

, et vull donar les grĂ cies. Com que tu ho has aconseguit, sĂ© que jo tambĂ© puc”. La meva histĂČria preferida sobre el tema d’homes i dones a la ciĂšncia, o a qualsevol altre Ă mbit, Ă©s d’una tribu d’un lloc de LlatinoamĂšrica. No estic segura de quin paĂ­s. Crec que Ă©s Guatemala, perĂČ no n’estic segura. En aquella tribu d’indĂ­genes, el cap em va dir: “Nosaltres creiem que la tribu Ă©s com una...
Ă guila. Una ala Ă©s masculina i l’altra Ă©s femenina. I nomĂ©s quan les dues ales sĂłn iguals, la tribu Ă©s capaç de volar”. Em va encantar aquesta histĂČria. Hem d’aspirar a aixĂČ. Hem d’aspirar a la igualtat. Estem avançant molt vers aquesta direcciĂł. Com a mĂ­nim, a Occident. Encara queda molt de camĂ­. PerĂČ hi arribarem si treballem de valent, si aprofitem les oportunitats i no ens rendim. Hola,

Jane

, em dic Rosa i Ă©s un privilegi per mi ser aquĂ­ escoltant-la. VostĂš, que ha donat la mĂ  als lĂ­ders mĂ©s poderosos del mĂłn, creu que hi ha encara esperança per canviar la consciĂšncia ecolĂČgica de la humanitat? I, d’altra banda, quin seria el seu missatge sobre la natura que volguĂ©s llançar al mĂłn? És cert que he donat la mĂ  a persones molt importants d’arreu del mĂłn. A vegades he donat la mĂ  a persones a qui haguĂ©s preferit no donar-los-hi, perĂČ en aquell moment ho havia de fer. Hi ha molts cientĂ­fics en l’actualitat que diuen que Ă©s tard per revertir la destrucciĂł del planeta. Estem destruint la selva tropical i estem destruint l’oceĂ , els pulmons de la Terra que absorbeixen el diĂČxid de carboni i emanen l'oxigen. I, bĂ©, afortunadament, hi ha altres cientĂ­fics que creuen, com jo, que encara tenim un marge de temps i que, si treballem tots junts, podrem sanar part del dany que hem causat. No crec que sigui un marge de temps gaire gran, i cada cop Ă©s menor. Estem esgotant els recursos naturals del planeta. A certs llocs, mĂ©s de...
pressa d’allĂČ que la natura necessita per reposar-los. I tot perquĂš ens trobem atrapats en una visiĂł materialista del mĂłn. Adorem els diners com a un dĂ©u. Ens dediquem a comprar i a llençar, comprar i llençar. Mentre que, d’altra banda, hi ha gent vivint en la mĂ©s absoluta pobresa. Ells han de destruir el medi ambient per poder sobreviure. Nosaltres destruĂŻm el medi ambient per tenir mĂ©s del que necessitem. I, alhora, la poblaciĂł humana segueix augmentant. Quin sentit tĂ© que hi hagi creixement econĂČmic infinit en un mĂłn amb recursos naturals limitats? No tĂ© sentit. Hem de canviar la nostra manera de veure les coses. Ens n’hem d’adonar. I la gent comença a adonar-se’n. Cada cop mĂ©s gent arreu del mĂłn entĂ©n el dany que estem causant. AixĂ­ que, en fi... El missatge que sempre transmeto als joves Ă©s: “No oblidis que cada dia de la teva

vida

influeixes sobre el planeta”. Em trobo amb el fet que molta gent que entĂ©n quĂš estem fent se sent indefensa i impotent. Creuen que no hi poden fer res, aixĂ­ que no hi fan res. I, si ningĂș hi fa res, aleshores hi haurĂ  un col·lapse ecolĂČgic total. En particular, els joves comprenen que cada dia de la nostra

vida

aportem alguna cosa. I nosaltres podem decidir quin tipus d’aportació fem. De manera que, encara que semblin petites decisions com: Quù compres? Quù vesteixes? Quù menges? Pregunta’t d’on ve. Ha danyat el medi ambient? Hi ha hagut crueltat animal, com a les granges industrials? És...
barat a causa de l’esclavitud infantil? I si prens decisions Ăštiques... Si ho fessis nomĂ©s tu, tant hi faria. PerĂČ no ets nomĂ©s tu. Hi haurĂ  centenars, desprĂ©s milers, desprĂ©s milions, tant de bo arribi als milers de milions de persones d’arreu del mĂłn que comprenen que l’efecte acumulatiu de les petites decisions poden fer del mĂłn un lloc millor. I algunes persones, els directors generals de grans empreses o alts funcionaris del govern, les decisions dels quals poden afectar centenars de milers de persones amb una sola signatura. Per sort, les persones poderoses dels governs i els negocis solen tenir fills. I els fills estan canviant l’actitud dels seus pares arreu del mĂłn. Ho sĂ© perquĂš alguns pares em diuen: “És clar que reciclo. Ho he de fer, els meus fills m’hi obliguen”. “És clar que comprovo que el producte que comprarĂ© no contingui oli de palma”. Aquest tipus de coses. I cada cop mĂ©s gent es fa vegetariana per l’impacte que saben que tenen sobre el planeta. AixĂ­ que... Mica en mica, el mĂłn comença a canviar. Tenim temps? No sĂ© si tenim gaire temps, perĂČ visc amb l’esperança que sĂ­. És la raĂł per la qual viatjo 300 dies a l’any arreu del mĂłn. Sento que vaig venir al mĂłn amb una missiĂł. I, bĂ©, sembla que en presumeixi, perĂČ quan faig una xerrada, sĂ© que canvia la gent, perquĂš venen a dir-m’ho. Tant de bo hi haguĂ©s una altra persona aquĂ­ asseguda per parlar-vos de l’impacte de les xerrades de la doctora

Jane

....
PerĂČ hi soc jo i ho he de dir, perquĂš Ă©s la meva raĂł de ser. Per quĂš tinc esperances? Per començar, els joves. Ja has sentit un jove, aquĂ­ present, com ajuda els gats. Ell Ă©s nomĂ©s un de centenars de milers de joves. I no Ă©s que puguin canviar el mĂłn, Ă©s que l’estan canviant. Fan projectes per ajudar el medi ambient, fan projectes per ajudar la gent, els migrants, van a residĂšncies d’avis, fan voluntariat a hospitals per dur alegria als nens malalts de cĂ ncer, per exemple. Un altre motiu per donar esperança Ă©s el nostre fabulĂłs intel·lecte. L’estem començant a fer servir per buscar formes de viure en harmonia amb la natura mitjançant els nostres invents tecnolĂČgics. L’altre dia vaig conĂšixer un jove holandĂšs que treballa en una companyia que ha construĂŻt una mĂ quina. L’han fet a PequĂ­n, una de les ciutats amb mĂ©s contaminaciĂł del mĂłn. No nomĂ©s afecta el medi ambient, tambĂ© la salut humana, tremendament, com a tot arreu. Aquesta mĂ quina absorbeix el diĂČxid de carboni de l’atmosfera i el converteix en un llot negre de carboni. QuĂš es pot fer amb aixĂČ? I se’ls va ocĂłrrer que els diamants venen de carboni comprimit. AixĂ­ que van crear una mĂ quina per comprimir el llot de carboni i es dediquen a fer joies amb ell. Aquestes sĂłn les coses de quĂš som capaços. I tambĂ© podem fer servir el nostre cervell per prendre decisions a les nostres vides. Una raĂł mĂ©s per l’esperança: la resistĂšncia de la natura. Un cop vaig sobrevolar...
el petit Parc Nacional de Gombe. Era l’any 1990. Quan vaig començar a estudiar allĂ  els ximpanzĂ©s, l’any 1960, Gombe formava part de l’anomenat cinturĂł de bosc equatorial, que s’estĂ©n des de l’est d’Àfrica fins a la costa oest africana, passant per Àfrica Central. Quan el vaig sobrevolar l’any 1990, em vaig quedar estupefacta en mirar cap avall i veure un trosset de bosc aĂŻllat, envoltat per turons totalment erms. Hi vivia mĂ©s gent d’aquella que la terra podia suportar, perĂČ eren molt pobres per comprar menjar a un altre lloc. Em vaig adonar que si no ajudĂ vem aquella gent a viure millor, a viure sense destruir el medi ambient, no ens podĂ­em plantejar salvar el bosc i els ximpanzĂ©s. Aquest va ser l’inici del programa TACARE, de l’Institut

Jane

Goodall

, per millorar la

vida

als poblats. Va tenir tant d’ùxit que ara engloba els 72 poblats que hi ha prop dels ximpanzĂ©s a TanzĂ nia. I si ho sobrevoles en l’actualitat, no veus turons erms. PerquĂš ara els poblats col·laboren amb nosaltres i comprenen que no protegim el medi ambient nomĂ©s pels ximpanzĂ©s i altres animals salvatges, sinĂł tambĂ© pel futur de les persones. No podem seguir destruint el medi ambient i no adonar-nos que aixĂČ ens destrueix a nosaltres tambĂ©. He conegut molts llocs que hem destruĂŻt on, si se’ls dona l’oportunitat, la natura es pot recuperar. Els animals a punt d’extingir-se poden tenir una altra oportunitat. I, per Ășltim, l’

indomable

esperit humĂ . Per...
aixĂČ duc el senyor Hac. Em van regalar el senyor Hac fa 28 anys pel meu aniversari. Me’l va regalar un home que va perdre la vista als 21 anys, quan era als Marines dels Estats Units. Aquest home, per alguna estranya raĂł, va decidir que volia ser mag. Li van dir: “No pots ser mag si no hi veus”. PerĂČ, si fos aquĂ­, no us adonarĂ­eu que Ă©s cec. Col·loca les seves coses per endavant. Treballa amb nens, i els diu: “Hi ha coses que poden anar malament a la

vida

, mai se sap. PerĂČ, si us passa, no us rendiu, sempre hi ha un camí”. Ell practica busseig, esquĂ­ de fons... De fet, vam crear un programa a TanzĂ nia per joves amb discapacitat. Fan curses amb cadires de rodes i curses amb crosses. AixĂČ va canviar la manera en quĂš es percebia les persones discapacitades a TanzĂ nia. Aquest home es diu Gary Horne. Per aixĂČ s’anomena senyor Hac. Ell creia que m’estava regalant un ximpanzĂ© de peluix, i vaig fer que li agafĂ©s la cua. Em va dir: “No t’amoĂŻnis, porta’l allĂ  on vagis, i el meu esperit serĂ  sempre amb tu”. I m’ha acompanyat a 64 paĂŻsos. El mĂ©s increĂŻble que ha fet en Gary Horne, segons la meva opiniĂł, Ă©s que ha aprĂšs a pintar ell sol. I mai ha vist el senyor Hac, nomĂ©s l’ha tocat. Ha publicat un petit llibre, el podeu trobar a Amazon. Es titula Blind artist, de Gary Horne. Hi surt un retrat del senyor Hac. Us quedarĂ­eu al·lucinats. AixĂ­ que l’

indomable

esperit humà. Jo crec que tu posseeixes un d’aquests esperits

indomable

s....
La qĂŒestiĂł Ă©s que cadascĂș de nosaltres posseeix un esperit

indomable

, perĂČ alguns no se n’adonen. No comprenen que tenen influĂšncia, que importen com a individus, que el mĂłn s’obre al seu davant. AixĂ­ que, bĂ©, Ă©s tremendament important adonar-nos que cada dia de les nostres vides estem influenciant d’alguna manera. Encara que sigui somriure a algĂș que estĂ  trist. O aturar-nos a acariciar un gosset. O rescatar gats, donar-los menjar i cuidar-los. O regar una planta que s’estigui pansint i donar-li l’oportunitat de viure. És molt important saber que cada dia de la nostra

vida

hi contribuĂŻm, d’alguna manera. I crec que tots els presents volem contribuir al mĂłn i crear un futur millor pels animals i per la nostra prĂČpia espĂšcie. Hola,

Jane

, grĂ cies per regalar-nos aquest moment tan especial i grĂ cies per compartir la seva passiĂł i compromĂ­s amb la natura. Jo voldria saber com t’agradaria ser recordada. BĂ©, crec que m’agradaria ser recordada per dues coses. La primera, per ajudar la ciĂšncia a abandonar el seu pensament reduccionista en quĂš els animals sĂłn coses, que hi ha una barrera que ens separa d’ells i que ostentem la supremacia del planeta. PerĂČ, grĂ cies als ximpanzĂ©s i al meu gos Rusty, la ciĂšncia ara accepta que formem part del regne animal, que no n’estem separats. I, en segon lloc, m’agradaria ser recordada per crear el programa “RaĂ­ces y Brotes” i per donar esperança no nomĂ©s als joves, sinĂł a tothom. Jo crec...
que donar esperança a la gent Ă©s molt important. Tots els meus llibres sĂłn plens d’esperança. Si no hi ha esperança, ens rendim. I si ens rendim, especialment si es rendeixen els nens, aleshores Ă©s la fi. Quan repasso el que ha estat la meva

vida

, m’adono de la sort que vaig tenir de tenir una mare que em donava suport quan era petita. I crec que a vegades subestimem la importància dels primers anys de

vida

i la imperiosa necessitat dels nens de tenir una famĂ­lia que els doni suport. No cal que sigui la mare biolĂČgica. Algunes dones, senzillament, no estan preparades per criar fills. PerĂČ hi pot haver una, dues o tres persones a la

vida

d’aquest nen que li donin suport i que hi siguin sempre per ell, i que l’animin a aprendre fent preguntes i a contestar-les, tot sortint i explorant. Jo crec que l’educaciĂł actual tĂ© un gran problema. Duen els nens per uns camins molt definits i s’estan tota la

vida

fent exĂ mens. Perden la llibertat de fer servir la seva imaginaciĂł, de seguir la seva passiĂł. Sabeu que Ă©s molt important que els pares i els professors alimentin les diferĂšncies individuals, perquĂš poden fer molt bĂ© una cosa i molt malament una altra. Jo anava molt malament en algunes assignatures de l’escola, perĂČ vaig tenir la sort de tenir la meva mare. Tot i que aixĂČ als professors els fos igual, a la meva mare, no, i va fomentar el meu amor per l’escriptura. AixĂČ m’ha anat molt bĂ©. I el mĂ©s fascinant Ă©s que quan vaig anar a Gombe,...
estic anant molts anys enrere, em vaig adonar que hi havia mares bones i mares no tan bones. I les bones mares sĂłn protectores, perĂČ no massa. I, per damunt de tot, donen suport a les seves cries. Una femella de rang inferior, la cria de la qual es baralla amb la cria d’una femella de rang superior, si la seva cria comença a cridar, s’hi interposarĂ  per protegir-la, encara que sĂ piga que segurament la femella dominant l’apallissarĂ . I, si mirem enrere, ens adonem que, en general, amb el pas dels anys, les cries de les mares que els han donat suport se’n surten millor. Les femelles que han estat criades per bones mares tambĂ© es converteixen en bones mares. I els mascles tendeixen a arribar a una posiciĂł mĂ©s alta de la jerarquia masculina. Per tant, Ă©s mĂ©s probable que tinguin mĂ©s descendĂšncia. AixĂ­ que jo crec que una part molt important de l’educaciĂł Ă©s l’aprenentatge a una edat primerenca, l’exploraciĂł i tenir la llibertat de desenvolupar la teva personalitat i la teva passiĂł. Jo crec que la gent s’estĂ  adonant, ho veig arreu del mĂłn, que Ă©s una llĂ stima que en l’actualitat els nens passin tant de temps amb els seus aparellets electrĂČnics en comptes de parlar entre ells. AixĂČ estĂ  matant l’habilitat d’explicar histĂČries. Esperem que els pares, els professors i els nens hi puguin treballar junts. SĂ© que en alguns paĂŻsos i en algunes escoles ja se n’han adonat i estan donant als nens la llibertat per desenvolupar la seva...
passiĂł. Com la meva mare, que em duia llibres sobre animals perquĂš sabia que aprendria a llegir mĂ©s de pressa si llegia alguna cosa que m’apassionĂ©s. Estic convençuda que tenia raĂł. De la mateixa manera que hem de canviar l’actitud vers els animals, vers la destrucciĂł del medi ambient, hem de canviar la nostra actitud vers els nens, i que comencin la

vida

de la millor manera possible perquÚ es puguin convertir en una multitud de gent jove que entengui que el futur del món és a les seves mans i que tenen la llibertat de marcar la diferÚncia cada dia de la manera que els faci sentir millor. Aquesta és la nostra esperança pel futur. Gràcies.